Horacianes XLII

m’he estimat molt la vida,  
no com a plenitud, cosa total,  
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,  
ara un pessic d’aquesta salsa,  
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,  
què dieu d’aquest lluç,  
és sorprenent el fet d’una cirera.  
m’agrada així la vida,  
aquest got d’aigua,  
çuna jove que passa pel carrer  
aques verd  
               aquest pètal  
                                allò  
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,  
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,  
com aquest passarell,  
                              aquell melic,  
com la primera dent d’un infant.